Història de l’Himne de Catalunya: Els Segadors
L’Himne Nacional de Catalunya, Els Segadors, té una història que s’estén al llarg de segles. Des de les seves arrels com a cançó popular del segle XVII, passant per la revolta dels Segadors i la recuperació impulsada per la Renaixença, fins al reconeixement legal de l’any 1993, la trajectòria d’aquest himne és inseparable de la història del poble català.
Una cançó nascuda de la revolta: el segle XVII
L’origen d’Els Segadors s’ha de buscar en la Catalunya del segle XVII, en una època de profundes tensions entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica. La cançó que acabaria convertint-se en l’himne nacional arrela en el folklore popular de l’època i en els esdeveniments dramàtics del 1640.
Els segadors eren treballadors temporers que acudien cada any a Catalunya procedents de diverses comarques per participar en la collita del cereal. La seva presència massiva a Barcelona durant la festivitat del Corpus de 1640 va ser el detonant d’un dels episodis més decisius de la història catalana.
El Corpus de Sang (7 de juny de 1640)
El 7 de juny de 1640, festivitat del Corpus Christi, els segadors concentrats a Barcelona van protagonitzar una revolta violenta contra les tropes reials de Felip IV. El conflicte tenia causes profundes: la política centralista del comte-duc d’Olivares, que pretenia implicar Catalunya en les guerres de la monarquia hispànica contravenint les constitucions catalanes, havia generat un malestar creixent entre la població i les institucions del Principat.
Aquella jornada, coneguda des d’aleshores com el Corpus de Sang, va acabar amb la mort del virrei Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, que intentava fugir per mar en ple tumult popular. El succeït a Barcelona va encendre la flama d’una revolta de major abast que esclataria pocs dies després arreu del Principat.
És en aquest context de pagesos alçats en defensa de les seves llibertats i de la terra on cal llegir versos com «Bon cop de falç, defensors de la terra!» i entendre la força que han conservat al llarg dels segles.
La Guerra dels Segadors (1640–1652)
L’aixecament del Corpus de Sang va desembocar en la Guerra dels Segadors (1640–1652), un conflicte armat entre el Principat de Catalunya i la monarquia hispànica de Felip IV. Les institucions catalanes, encapçalades per la Generalitat i el seu president Pau Claris, van proclamar la República Catalana el 17 de gener de 1641, que pocs dies després es va posar sota la protecció del rei Lluís XIII de França, en qualitat de comte de Barcelona.
La guerra va ser llarga i esgotadora. L’any 1652, Barcelona va capitular davant les tropes de Felip IV, i Catalunya va tornar a la Corona hispànica. El conflicte més ampli es va cloure amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual el Rosselló i part de la Cerdanya van quedar sota sobirania francesa.
La cançó popular dels segadors va arrelar en la memòria col·lectiva com a símbol d’aquella resistència, i va continuar circulant de manera oral entre la població durant els segles següents.
La recuperació del segle XIX: la Renaixença i els folkloristes
Durant els segles posteriors a la Guerra dels Segadors, la cançó va sobreviure en l’oralitat popular sense que cap institució la reconegués ni la fixés per escrit. Va ser durant la Renaixença —el moviment cultural i literari del segle XIX que va reivindicar la llengua i la identitat catalanes— quan va ser recuperada i posada en valor.
Filòlegs i folkloristes van recollir sistemàticament les cançons i romanços del poble. Entre ells, Manuel Milà i Fontanals (1818–1884), un dels grans estudiosos de la literatura popular catalana, va documentar traces d’un romanç del XVII relacionat amb els fets de 1640 que guardava connexió directa amb la futura cançó de l’himne. Paral·lelament, recopiladors com Francesc Pelai Briz (1839–1889) van aplegar i publicar versions de cançons populars catalanes en reculls que van contribuir a preservar i difondre aquest patrimoni immaterial.
Aquesta tasca de recuperació etnogràfica va ser imprescindible per mantenir viva la memòria de la cançó i per posar a disposició dels músics el material que, anys després, donaria forma definitiva a l’himne nacional.
La música: Francesc Alió i les Cansons Populars Catalanas (1892)
L’any 1892, el compositor i pianista barceloní Francesc Alió (1862–1908) va publicar el recull Cansons Populars Catalanas, una obra de referència en la història de la música catalana. En aquest volum, Alió va harmonitzar la melodia d’una cançó popular ja existent, la que posteriorment es convertiria en la música de l’himne nacional. Aquí pots consultar la partitura d’Els Segadors.
La versió musical d’Alió va ser la que es va imposar com a referència definitiva. La pròpia Llei de l’Himne de 1993 reconeix el 1892 com l’any de «l’aparició impresa, per primera vegada, de la versió musical d’Els Segadors», en el marc d’aquell «antològic i importantíssim volum Cansons Populars Catalanas». Gràcies a la feina d’Alió, la melodia va quedar fixada i difosa entre el públic culte de l’època catalanista.
La lletra definitiva: Emili Guanyavents i el concurs de 1899
La melodia harmonitzada per Alió comptava amb una lletra tradicional, però l’any 1899 la revista La Nació Catalana va organitzar un concurs públic per dotar la cançó d’un text nou i adequat per a la seva funció com a himne nacional. El concurs va generar una apassionada polèmica en els cercles catalanistes de l’època.
El guanyador va ser el poeta i periodista Emili Guanyavents (1860–1941), la proposta del qual va obtenir el primer premi. En la versió definitiva, es va conservar la tornada —«Bon cop de falç!»— que ja formava part de la tradició oral anterior. La combinació de la lletra de Guanyavents amb la melodia harmonitzada per Alió va donar forma a Els Segadors tal com el coneixem avui.
De l’ús popular al reconeixement oficial: la Llei 1/1993
Durant dècades, Els Segadors es va convertir de fet en l’himne dels catalans malgrat no tenir cap reconeixement legal. S’entonava en actes polítics, culturals i esportius, i va tenir un paper especialment rellevant durant la Segona República Espanyola (1931–1939). Durant els quaranta anys de dictadura franquista, el seu ús va ser perseguit i suprimit de l’espai públic, però va continuar sonant clandestinament com a expressió de resistència cultural i nacional.
Amb el retorn de la democràcia i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1979, la Generalitat de Catalunya va recuperar les seves institucions. Tot i això, l’himne va continuar sense reconeixement legal explícit fins al 25 de febrer de 1993, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 1/1993, de l’himne nacional de Catalunya. La llei es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) núm. 1715, del 3 de març de 1993, i al Boletín Oficial del Estado (BOE) núm. 74, del 27 de març de 1993.
«No hi ha cap mena de dubte, per raons històriques, polítiques i populars, que l’himne de Catalunya és Els segadors.»
Preàmbul de la Llei 1/1993, de l’himne nacional de Catalunya
Els Segadors a l’Estatut d’Autonomia de 2006
Fins a l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 2006, l’himne no figurava en cap text estatutari. L’Estatut de 2006 va esmenar aquesta absència en l’article 8, dedicat als símbols de Catalunya:
«1. Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne. […] 4. L’himne de Catalunya és Els segadors. El Parlament ha de regular les diverses expressions del marc simbòlic de Catalunya i n’ha de fixar l’ordre protocol·lari.»
Article 8, Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006)
D’aquesta manera, Els Segadors va quedar reconegut al mateix nivell que la bandera —la senyera de quatre barres vermelles en fons groc— i la festa nacional de l’Onze de Setembre. Pots consultar la cronologia completa de l’himne per seguir tots els fets destacats al llarg de la seva història.
L’himne avui
Els Segadors és avui un dels símbols nacionals més vius de Catalunya. S’interpreta en els actes oficials de la Generalitat, als partits de la selecció catalana de futbol i en multitud d’esdeveniments culturals i cívics. Milers de persones l’han cantat a l’uníson en manifestacions multitudinàries, convertint-lo en molt més que un protocol institucional: és l’expressió sonora d’una identitat col·lectiva arrelada en segles d’història.
A diferència d’altres himnes establerts per decret, Els Segadors és un himne que el poble es va fer seu molt abans que cap llei el reconegués. Aquesta legitimitat popular, acumulada al llarg de generacions i en moments d’adversitat, és potser l’aspecte que millor explica la seva força i permanència. Pots descarregar l’himne en format MP3 o consultar la lletra completa d’Els Segadors.
Preguntes freqüents sobre la història de l’himne
Quan es va proclamar Els Segadors himne oficial de Catalunya?
El 25 de febrer de 1993, amb l’aprovació de la Llei 1/1993 pel Parlament de Catalunya. La llei es va publicar al DOGC el 3 de març de 1993.
Qui va escriure la lletra d’Els Segadors?
La lletra actual és obra del poeta i periodista Emili Guanyavents (1860–1941), que va guanyar el concurs organitzat l’any 1899 per la revista La Nació Catalana.
Qui va compondre la música d’Els Segadors?
La melodia és d’origen popular. El compositor barceloní Francesc Alió (1862–1908) va ser qui la va harmonitzar i publicar l’any 1892 en el recull Cansons Populars Catalanas.
Quin és l’origen d’Els Segadors?
La cançó té les seves arrels en el folklore popular del segle XVII, lligat als fets del Corpus de Sang (7 de juny de 1640) i a la Guerra dels Segadors (1640–1652), un conflicte entre el Principat de Catalunya i la monarquia hispànica de Felip IV.
Quantes estrofes té Els Segadors?
La versió oficial té tres estrofes i una tornada («Bon cop de falç!»). La tornada es repeteix després de cada estrofa.
S’utilitzava Els Segadors com a himne abans del 1993?
Sí. Malgrat no tenir reconeixement legal, Els Segadors s’havia utilitzat com a himne de facto en actes oficials i populars durant dècades, inclosos els anys de la Segona República (1931–1939) i, de manera clandestina, durant el franquisme (1939–1975).